Poesia en confinament

El sol és fred i la llum apagada per la penombra,

El despertar és extraviat per l'inevitable confusió,

Capturats per l'essència d'un malson que perdura.

Els murs que t'envolten semblen atrapar-te.

Necessites respirar, però l'aire s'estanca.

I no saps com escapar sense enverinar-te.

Pensaments que degusten amargó,

La ment s'atura amb la il·lusió del viatge,

I la incertesa t'enfonsa cap a un mar de dubtes.

La tristesa esdevé com el plor d'un infant

Quan la soledat fa presencia al teu cor

I enyores la tendresa que t'abraça amb el contacte.

Però les portes tancades obriran de moltes altres,

I quan trobis entre el desordre la clau adequada,

El temps congelat tornarà a corre sense avisar-te.

Connectaràs amb una part de tu que desconeixies,

I la soledat serà un nou camí d'aprenentatge,

Gaudiràs inclús del silenci que creies insuportable.

Amb la ment alliberada com les veles d'un vaixell,

Navegaràs amb la tristesa sense avergonyir-te.

I la distància t'unirà amb el tresor que creies no existir.

Trobaràs el fanal que et guiarà en la foscor,

Que fermentarà la calidesa de la llar que s'havia perdut,

I abolirà l'esclavitud que et confinaven més enllà de parets.