L’amistat i la poesia

L'amistat forma part indivisible de la vida. Sense ella, la vida seria amarga com el cafè, o com una rosa on només creixen espines. És una llàstima veure com el valor de l'altre es perd progressivament en una societat cada cop més individualista. He passat per èpoques en la meva vida que m'han fet veure el mal que produeix aquest fet, ja que només era capaç d'escoltar la meva pròpia veu, que em deia que estava sola, però no la dels del meu voltant, que em volien demostrar tot el contrari.

Per això, i molt més, he cregut necessari recordar que les persones a la que considerem amics són importants i, per tant, hem de cuidar-les. I dic recordar perquè, en realitat, no dic res de nou. La importància de l'amistat sempre ha estat present, ja Aristòtil li donava voltes i deia que l'amistat és una ànima que habita en dos cossos, un cor que habita en dues ànimes. Frase que volia dir perquè m'encanta i que, en aquest text, no podia faltar.

A mi, des que intento no fer tant de cas al meu ego, m'agrada cuidar a les persones a les quals considero importants a la meva vida. I, en realitat, l'única forma autèntica per aconseguir-ho és estimant, segons Erich Fromm, un acte que consisteix a donar part d'un mateix als altres. I jo, que encara estic aprenent a entendre el que vol dir aquesta cosa tan complexa, d'alguna forma he trobat la manera que els altres puguin rebre aquesta donació, i és a través de la poesia.

Els següents poemes són mostres d'aquest amor que descric a les meves amistats. Hi ha pocs, perquè són poques les persones a les quals m'he atrevit donar el meu amor. Però sigui poc o no és igual, perquè més que a qui o a quants va dirigit, el que importa és l'acte en si mateix. I jo sé que encara ser poques les vegades que he donat al meu amor als altres, concretament als meus amics, sé almenys que els cops que ho he fet han sigut de veritat i per mi això ja ho és tot.

El primer poema es diu Turquesa. En realitat, poc té d'original el títol, ja que si es diu així, és perquè la turquesa va ser el penjoll que li vaig regalar a la meva amiga pel seu aniversari. I va ser a partir d'aquest regal, que em va sorgir la idea de fer un poema, doncs sentia la necessitat d'entregar-li alguna cosa més personal, més íntima, més meva.

La turquesa, per qui no ho sàpiga, jo inclosa abans de fer aquest regal, és una pedra que té propietats sanadores que proporciona benestar físic i emocional a la persona, el que comporta que trobi una pau interior i un alliberament inclús en moments de molt dolor i negativitat.

Dit tot això, no per omplir el text de paraules buides que ocupen espai, sinó per tal que s'entengui bé tot el que vull dir a continuació, el poema diu així:

Turquesa

Diuen que ets tendre,

que ets dolça com la mel,

però jo veig més enllà de la teva aparença,

I sé que ets més que un càlid somriure.

Sé que el teu esperit és lliure,

com les ales d'un ocell impacient per volar.

Que ets prudent però alhora aventurera,

que ets leial amb els qui més estimes,

i sincera inclús amb els qui no ho mereixen.

Sé que prefereixes la veritat a la mentida,

perquè pot crear ferides,

però saps que hi ha més ruïna en la felicitat basada en la ignorància.

I tu ets massa autèntica.

Sé que t'agrada ajudar als altres,

sense demanar res a canvi.

I amb la teva forma de veure les coses,

sempre positiva però amb intel·ligència,

dones esperança i seguretat als qui t'envolten.

Sé també que tens una ànima humil,

que ets conscient dels teus punts febles, i els que no ho són tant,

però sense que això sigui una limitació,

sinó com una oportunitat per créixer,

i sense perdre la il·lusió per conèixer el món pel qual viatges.

Per tot això, i molt més,

la turquesa per tu no serà només una pedra,

et protegirà allà on el teu cor et porti,

et donarà forces quan et sentis feble,

t'ensenyarà camins que inclús tu creies impossibles,

i t'ajudarà a estimar en els moments que sentis que és insoluble.

Gràcies per compartir la teva alegria,

i contagiar-nos d'ella.

Gràcies per ser com ets,

per tot el que ens regales,

i és que per moltes maques paraules que existeixin,

hi ha poques que et puguin descriure.

El següent poema també va resultar un regal d'aniversari, i va dedicada a una persona que fa poc va aparèixer a la meva vida de sorpresa, sense esperar-ho. Per això, en ell he volgut transmetre com ens vam conèixer i recalcar que la seva vinguda va ser tot un regal a la meva vida, com a la de totes les persones que l'envolten.

Aquesta persona, a la que també diem la Lluna, imagineu la seva rellevància, va passar un mal moment just abans de començar la nostra amistat. Allò li va fer sentir petita però, malgrat tot, va entendre la importància de reconèixer que ha valgut o valdrà la pena, encara ara no saber-ho en el moment, perquè així estarem donant un significat a l'amarga situació que ens alliberarà de la càrrega que portem, com seria en aquest cas poder establir una nova i sana amistat, com ha sigut i serà la nostra per sempre. El poema diu així:

Regal

Prenem decisions sense saber on ens porten,

algunes de bones i altres de no tantes,

però que, al cap i a la fi, sempre ens donen alguna lliçó.

¿Hauria d'haver pres un altre camí? Ens preguntem sense resposta.

Després, el temps passa,

I t'adones compte que no tot és blanc i negre,

al principi no ho veies així,

era tot massa fosc i no trobaves esperança,

"m'he equivocat", et repeteixes.

Però de sobte, sense esperar-ho,

t'agafen la mà, i deixes enrere la penombra,

saps que no ets sola, et sents acollida.

I et dius a tu mateixa que, malgrat tot, ha valgut la pena.

No deixis que ningú apagui la teva llum,

amb un somriure, ja brilles per tu sola.

Per això, deixa les pors enrere,

amb la llum que desprens

resulta fàcil estimar-te.

I és que gràcies a tu, els camins s'uneixen.

Per últim, dir-te que

sempre hem cregut que els millors regals eren d'or i plata,

fins que trobem persones que brillen més que les estrelles.

I és que tu havies d'aparèixer.

És increïble com l'ésser humà pot transforma el seu dolor amb bellesa. Una de les formes, i la que a mi més m'agrada personalment, és amb poesia, una eina viable que ens permet anar fins al nostre més profund interior. I l'amistat no és tan diferent del que podem arribar a fer amb poesia. Al cap i a la fi, és inevitable el dolor a la nostra vida, per molt que vulguem evitar-ho, i que millor que l'amistat per fer front a les dificultats. Ells ens fan sentir especials, ens han escollit pel que som i per res més, i estan allà sempre per recordar-te, sigui o no amb paraules, que la vida és bella i encara més si tens amb qui ho comparteixes. Això es queda per sempre amb tu i transforma al teu interior, i és que l'amistat és com la poesia.