Ments fràgils (sinopsis + capítol 1 i 2)

Sinopsis

La Clàudia, una jove de disset anys incapaç d'estimar el seu propi cos, neix en el si d'una família poc afectiva. Les carències es fan cada cop més evidents al pas dels anys i, el que en un principi era un sentiment de tristesa, es va convertint en una cosa molt més complexa. Per altra banda, el Pau, un jove amb problemes d'addiccions, ha de fer front a l'absència de la seva mare, després d'abandonar-los per una altra família de forma sobtada. 

Ments fràgils tracte sobre com la salut mental pot afectar a les nostres vides com qualsevol altra malaltia, i també com les relacions que establim amb els altres poden ajudar-nos a curar mancances establertes des de la llar. Es tracta d'una història senzilla, en la que es configura al voltant de dos personatges principals, però en el que podem trobar reflexions que van més enllà de paraules.

Capítol 1: Clàudia (part I)

Era un quart de vuit del matí i l'alarma va començar a sonar sense parar. Després de un parell de mesos sense saber el que era aixecar-se aviat, era el primer dia de classes i, encara que els llançols em xuclessin amb força, havia d'aixecar-me com fos per poder preparar-me amb temps. Per altra banda, encara ser bastant d'hora i estar a mitjans de setembre, el sol picava amb força i la temperatura estava molt més elevada de lo normal. El canvi climátic es feia cada cop més evident al pas dels anys i, encara la xafugor que es respirava pels carrers, vaig preferir posar-me uns pantalons llargs. No em sentía a gust ensenyant les meves cames i molt menys si era a l'institut, on fácilment podies ser el centre de les mirades i els rumors si no encaixaves amb els seus estàndards. Havies de tenir les cames llargues i maques, ser més prima que un pal, gaudir d'una pell perfecte i sense cap imperfecció, vestir-te a l'última moda per no semblar antiquada, depilar-te tot el cos com si fossis una barbie, entre un sense fi de coses que molts cops resulten impossibles de cumplir. Sempre havia desitjat que tot allò no m'importés, que no em preocupés el que els altres diguessin de mi sense coneixe'm de veritat i poder fer el que em dongués la gana, com anar amb shorts  quan la temperatura arribava als trenta graus sota el sol. El problema, com sempre, era que no tenia tanta confiança amb mi mateixa com per fer-ho possible. Prefería passar inadvertida i no ser mai el centre d'atenció de ninguna cosa si es podia evitar, encara que això signifiqués estar sola. Podría sonar trist, però tampoc era una cosa que em fes sentir malament, al cap i a la fi, no era com si no estigués acostumada.

A l'aixecar-me del llit, després d'un esforç incalculable, em vaig veure de sobte reflejada al mirall que tenia davant meu. L'hauria de treure, em digué a mi mateixa al ser incapaç de dir-me res que es pugués considerar un compliment cada vegada que miraba el meu cos. Tenia les cuixes grasses, els peus tan grans com un palloso, el nas massa ample, els braços tan llargs com un mico, i un munt més de coses que preferiría no esmentar per tal de poder conservar la poca autoestima que em quedava. 

—Bon dia —vaig dir al sortir de l'habitació un cop estaba vestida.

Però ningú em va respondre. Els pares segurament havien marxat a treballar i, com tots els dies, em vaig preparar l'esmorzar per menjar en el silenci. Per sort, la Gala, la meva preciosa gossa de raça Golden Retriever, sempre em feia molta companyia. Reconec que la tenia una mica malcriada, doncs era incapaç de negar-li un tros de menjar quan em mira amb els seus ullets. Era com si fos del tot conscient de la meva debilitat i s'aprofités de mi per aconseguir el seu objectiu. Tot i així, l'estimava amb bojeria. Era lo millor que tenia a la casa, i es que, malgrat tenir tants metres quadrats i un jardí de revista, mai havia sentit que fos de veritat la meva llar. Com si el fred invernal que rodejava les parets m'impedís gaudir del foc que intentava encendre. 

—Guau, guau! —exclamava la Gala per tal de que li seguís donant del meu esmorçar.

Tenia la llengua fora la boca i la cara una mica inclinada de forma adorable, per lo que m'era impossible aguantar les ganes dabraçar-la.

—Ets lo millor que tinc —li repeteía una i altra vegada, presionant amb delicadesa el seu cos entre els meus braços.

Em resultava increïble lo que un animal podia arribar a donar-te sense que fos necessari que fes res més que mirar-te. Però aquell moment de pau va desaparéixer quan, immersa en el meu món, em vaig adonar compte de l'hora que era al sonar les campanes de l'església, com sempre feien religiosament a cada hora. No era que el campanar estigués molt aprop, però alhora el poble no era tan gran com per no escoltar-ho estiguessis on estiguessis.

—Merda! —vaig cridar, al ser conscient que podria arribar tard el primer dia si no em donava presses. 

Capítol 2: Pau (part I)

Estava d'un humor de merda. Avui era el primer dia de classe i no hi havia cosa que més odiés que estudiar. Li havia dit al pare que volia deixar batxillerat i començar a treballar d'una vegada, però sempre em deia que no ho permitiría, doncs si ho feia, estaría tirant tot el meu futur per la borda. Però qué collons sabrà ell? No és com si pogués adivinar el que passarà i, ademés, no és com si anéssim tan bé de diners com per gastar-los en mi, pensava alhora que li donava una patada a una ampolla de Coca-Cola del terra per treure d'alguna forma la meva frustració.

—Si no vas avui a classe, et faré fora de casa! M'has entés o he de seguir cridant? —m'amenaçava aquest matí al veure que havia sortit de festa la nit anterior sense el seu permís.

Degut això, ademés de estar de mal humor per tenir que aguantar un altre any en aquell edifici, tenia un mal de cap horrorós al beure massa cervessa i dormir menys de quatre hores. 

—Pau! —va cridar el meu amic a l'orella a propòsit, doncs era conscient de l'estat en el que estava.

—Fill de puta! —vaig exclamar, anant darrera seu per donar-li una patada als ous. 

Però, de sobte, quan estava a punt d'enxampar-lo per donar-li una pallissa, el timbre va començar a sonar. Havíem d'entrar a l'aula magna, on sempre oficialitzavem l'inici de curs. Puta merda, vaig pensar just en aquell moment al ser conscient de tot el que em vindria a sobre en els próxims mesos.

—No acaba aquí, que ho sápigues —li dic al meu amic, a la vegada que em peto els ossos dels dits de la mà per tal que s'imaginés el que li vindria a sobre.

—Carles, ajuda'm! —li suplicaba al meu altre amic, el qual es divertia sempre mirant com feiem el burro.

—T'ho mereixes Jordi, ja t'he dit jo que no era bona idea... —li respongué, ja que sabia que acabaria rebren també si l'ajudava. 

Entre riures, vam entrar dins d'aquella sala enorme, capaç de reunir a tota l'escola sense que semblés que faltés espai i on, a part de de inaugurar l'inici de classes, també s'utilitzava per realitzar les graduacions. Conseguiré estar damunt de l'escenari quan acabi el curs?, em preguntava amb certs dubtes. Era una escena difícil d'imaginar, sobretot tenint en compte el meu expedient académic; el cual, estava plagat de suficients i de crítiques sobre la meva actitud. No cumpleix amb les tasques que se li demanen, no pren atenció a les explicacions, no s'esforça per aconseguir millors resultats, es baralla sovint amb altres companys, se l'ha vist fumar als lavabos durant el descans, ha insultat a un professor, diuent les notes que deixa el meu tutor, entre moltes altres que em porten a discutir contínuament amb el meu pare. Quan s'adonará compte que tot això no és per mi?, em deia a mi mateix al sentir que estava perdent el temps. Un cop tots ens vam sentar i el director, un vell de merda que gaudia mirant les cuixes de les seves estudiants quan portaven faldilles, estava a punt començar amb el seu mateix discurs de tots els anys, una persona va obrir la porta poc a poc, com si intentés ser discreta malgrat tot el silenci. 

—Pau, és ella —em digué el meu amic.

—Qui? —vaig preguntar, doncs no tenia ni idea a que es referia.

—La noia que et vaig dir que viu en aquella casa tan gran! La meva mare els hi té una enveja impressionant. Resulta que els seus pares tenen una empresa de cotxes i están forrats —em va respondre el Carles.

Però tot aquell tema no m'interessava gens ni mica i, ademés, em resultava més avorrit que mirar un documental sobre com es reprodueixen els insectes.

—I qué més dóna? Una altre nena malcriada i rica de merda pel món —li digué amb indiferència.