Relato 4: LA HABANA (català)

No hi ha més autonomía que dependre d'un mateix.

Per trobar el nostre camí, primer fa falta perdre'ns. 

Són un quart de vuit del matí. L'alarma ha sonat fa estona, però estic massa cansada per fer-li cas. No he pogut dormir quasi res. Ahir vaig intentar tancar els ulls, però en el meu cap només podia pensar en com m'ho faria per agafar el transport públic. Fa quatre mesos que visc a Cuba i el pare està fart de portar-me fins a la universitat cada dia. Diu que ja és hora que sàpiga caminar jo sola pel món i, com és habitual, no es cansa de dir que és culpa de la mare per haver-me protegit massa. No com ell, que mai tenia la culpa de res, ni de les meves pors, inseguretats, ni de la meva vida en general... He vingut desde tan lluny només per estar a prop d'ell i ha sigut trist descobrir que mai ens entendrem. 

De sobte, l'alarma sona per segona vegada i m'aixeco encara no voler. No em puc endarrerir durant més temps, si vaig justa em posaré encara més tensa del que ja ho estic i així segur em perdré. I no hi ha res que em faci més por qué estar sola. I si ningú sap ajudar-me? I si no sé tornar? 

—Bon dia —em diu el pare.

Només m'ha tallat pinya per esmorzar, diu que m'he d'aprimar. Però tinc l'estómac tancat i sé que si menjo alguna cosa, em sentarà malament.

—No, gràcies. Dóna-li a l'Andrea —li contesto algo indiferent, referint-me a la meva germana petita.

A la dutxa tardo exactament cinc minuts i trenta-dos segons en acabar. El temps sembla que voli i noto que el cor em batega de pressa. M'he d'afanyar. Em poso el primer que veig a l'armari i surto de casa per agafar l'autobús. Sé que he de pujar al número set, però dubto inclús de la meva pròpia memòria i torno a mirar per cinquena vegada el paper que ahir em vaig apuntar la ruta. En confirmar que posa el mateix que les quatre vegades anteriors, em quedo més tranquil·la i camino fins a la parada. Però l'angoixa torna a aparèixer en veure tota la quantitat de gent que espera per la parada. És impossible que hi capiguem tots entre aquelles quatre parets de metall obsolet pels anys.

—Perdona, sap a quina hora passa el següent autobús? —li pregunto, per si de cas, a la dona de mitjana edat que és davant meu a la cua.

Noto la seva mirada d'estranyesa, com si l'hagués preguntat alguna cosa poc habitual, i, sense poder evitar el riure, em respon:

—Quan al conductor li vingui de gust. Aquí si tens sort agafes el primer, que és l'únic puntual, i si no esperes el següent. De vegades poden ser deu minuts, altres mitja hora o inclús més. És com una loteria.

L'ànima em cau als peus i la suor comença a vessar per tots els porus de la meva pell. Faré tard segur. El món és massa complicat per mi. 

—Però no t'amoïnis, nosaltres entrarem. No és el primer cop que som tanta gent esperant —em diu de nou aquella dona, segurament per animar-me en veure la meva cara de preocupació.

Em quedo incrèdula amb la seva resposta. Som masses persones a la fila, almenys unes vuitanta. Però, en la mesura que la fila avança, m'adono compte que no és tan impossible com pensava. La gent continua entrant, inclús jo, i l'autobús queda tan ple que el conductor ha de deixar les portes obertes. Maleeixo la meva sort i començo a rumiar que potser l'opció d'arribar tard ja no em resulta tan dolenta. La gent és massa aprop, m'envaeixen l'intimitat i sento com em toquen per tot arreu. Això em fa sentir insegura e intento respirar amb profunditat per tal de que tot aquell aldarull deixi d’afectar-me tan, com continuament em passa amb tot. 

—Saps quina parada és la que cau a prop de la Universitat de l'Havana? —li torno a preguntar a aquella pobre dona.

No vull molestar-la, però sóc incapaç de reconèixer els carrers de la ciutat i no hi ha res que m'orienti on estic, ni tan sols hi ha cartells a les parades que indiquin el seu nom. Estic perduda, com sempre. 

—Aquest autobús no va en direcció al centre —em comunica de sobte—. T'has equivocat de direcció! Baixa a la següent parada i agafa el número deu. És el que para més a prop.

La panxa se'm remou com mai i, sense pensar-ho gaire, faig exactament el que em diu. Surto de l'autobús esverada, com una titella moguda per la malicia del destí, sense cap possibilitat de decisió. Jo puc fer-ho, no passa res, ja no sóc la mateixa d'abans, em repeteixo constantment per no perdre el cap. Aixeco la vista i veig que hi ha gent entrant a un autobús a alguns metres de mi. És el número deu. Corro tot el que puc amb les energies que em queden. Jo puc fer-ho, no passa res, continuo dient-me mentre la cua es fa més curta i l'autobús es queda cada cop més ple. Jo puc fer-ho, no passa res. Però passa. És una lluita constant. Voler ser independent, però sense no ser capaç ni de fer la primera passa. Tenir la il·lusió de iniciar un nou camí, però perdre'm abans de començar. Intentar demanar ajuda, però sense poder ni aixecar la veu i passar desapercebuda en consecuència. 

—Va cap a la universitat de l'Havana? —li pregunto a un home que intenta empènyer a la gent per poder entrar dins.

Sembla que estigui apunt de ser llançada a la boca del llop. Així em sembla la vida, massa dura per mi. 

—Sí! Entra! —em crida, agafant-me de la mà per ajudar-me entrar.

Ho passo fatal. Hi ha encara més gent que abans, la calor augmenta per segons, les olors són bastant desagredables, el viatge es fa etern. Tinc ganes de tornar a casa, a deu mil quilòmetres d'on sóc ara mateix. No puc parar de pensar en la meva mare, que sempre m'ha fet sentir segura al seu costat, i en els meus amics, que sempre m'han tret un somriure en els meus pitjors moments. Però, sense saber com, arribo al meu destí. Falten dos minuts per que la classe comenci. Pujo els esglaons, un a un. 

Jo he pogut, no ha passat res. No?

      Fotografia: Universitat de l'Havana (Cuba)