Paraules dins la pell (català)

La mort, quan ets jove, sembla tan remota que ni tan sols penses que existeix. Per tu no és ni una possibilitat. És massa lluny. Però, un dia, la vida es complica i, de sobte, una persona de la teva edat ha tancat els ulls per sempre de forma sobtada. S'ha suïcidat. Et preguntes per què, no ho pots entendre. Tenia tota la vida per davant, però no ha volgut seguir. El camí era massa dur per ell. I, de colp i volta, encara només tenir vint-i-quatre anys, la mort ja no sembla tan distant. Avui ha sigut ell i el següent pots ser tu. La pell se't posa de gallina. No ho vols ni pensar, però davant tens un mirall massa gros i no tens més remei que fer-hi front. Et mires i veus que davant teu hi ha una persona que no reconeixes. La seva mirada és trista, els seus ulls no fan més que plorar. Què et passa? Però les llàgrimes segueixen vessant de les seves parpelles. Encreua les seves cames i enfonsa entre elles el seu cap. El seu cos es veu més petit, sembla un infant. Vols que truqui els teus pares? Aixeca la seva mirada i, sense dir res, ho entenc tot. Vol que l'agafi la mà o, més aviat, que l'arronsi entre els meus braços. No passa res, no marxaré mai del teu costat. Però no em creu. Les paraules se les emporta el vent i les promeses són efímeres. Només importen els fets. Sóc aquí. Però la soledat persisteix. Tothom ha marxat. Només estem nosaltres dos, només estic jo. Jo sóc jo. El reflex, les llàgrimes, el cor, el cap entre les cames. Tot. Tinc por, em sento sola, no vull morir.