Microteatre al Castell de Montjuïc

Glu glu, kah kah, diu la noia. Mmmm tah! Mmmm tah!, afegia. Les paraules estan sobrevalorades, no sempre són necessàries. Es poden descriure les coses de mil maneres diferents sense utilitzar-les. I això és el que après avui al teatre, o més aviat al microteatre.

Tot comença quan arribem al Castell de Montjuïc, amb les seves majestuoses muralles i vistes des d'on es veu tota la ciutat barcelonina. No sabem gaire com funciona la cosa, però se suposa que veurem una persona amb una rosa que ens guiarà fins on sigui que facin l'obra.

Estic una mica nerviosa. No sé el que es fa en un microteatre, però espero no haver de sortir a l'escenari a fer el ridícul. Intento no pensar gaire, és el moment de gaudir del que ens omple el teatre i el que amb allò ens vol transmetre.

La primera resulta molt simbòlica, una noia que no se sap expressar i es cau constantment, tota una poesia acompanyada d'una altra noia que balla una suau dansa. Segons l'Eugènia, les noies representen la mateixa persona, és a dir, dues parts d'ella mateixa que estan inconnexes i lluiten per comprendre el que els hi passa.

Jo, en canvi, veia més el camí d'una dona que es fa nena, una metàfora que representa que se sent petita davant la situació aversiva a la qual intenta afrontar-se i, com que no para de caure al sentir-se incapaç, ha d'aprendre a caminar de nou. En el fons, és igual si una té raó o les dues o cap. La veritat és tan intangible com l'aire, el que és important és el que ens transmet i no la veritat absoluta d'allò que veiem però tampoc sabríem descriure.

La segona obra, en canvi, ens descriu les coses de forma més directe. Una noia jove que ha d'afrontar el fet de declarar contra el seu agressor i a tot el que suposa ser una dona víctima de la violència masclista. Què portaves de roba?, havies begut?, li havies dit que pares?, entre un llarg etc. de qüestionament que et fan dubtar inclús a tu mateixa del que has viscut e inclús si realment ets la culpable que t'hagin violat.

D'altra banda, el missatge més interessant que ens ha deixat l'obra és el "tot anirà bé": t'han agredit sexualment però "tot anirà bé", potser el teu agressor no serà jutjat però "tot anirà bé", potser tornaràs a patir un abús però "tot anirà bé", potser no et sentiràs mai més segura a la nit però "tot anirà bé". I és que el "tot anirà bé" no és un missatge d'esperança, sinó de submissió: no tenim més remei que aguantar i callar.

Però deixem dir-te que tot no està bé i no has d'aguantar el que no has d'aguantar. El que passa és que ens volen ignorants i dòcils, i si no complim amb les regles del seu joc, el patriarcat, on comencem sempre amb desavantatge, ens voldran mortes i cremades a la foguera per bruixes, putes, gordes, lletges, velles, ... Encara no hi ha pau, estem en una guerra constant que hem de lliurar per aconseguir la llibertat d'un món que ens odia. Tot no està bé, però tampoc deixarem de buscar la justícia i l’emancipació que ens pertoca.

Imatge de l'entrada del Castell de Montjuïc.