Relato 1: Carta d'una mare inexperta (català)

Encara no has nascut, però et sento present en cada pensament. Penso constantment en aquell moment tan esperat de quan et pugui abraçar una vegada surtis de la meva panxa. També, t'imagino posant morros quan t'enfades en veure el plat de mongetes verdes sobre la taula. O inclús et veig riure cada cop que et faig pessigolles per aquells peuets tan petits que provoquen tendresa. En la meva ment, projecto tantes situacions com segons té un dia i poden ser molts cops coses tan maques com les esmentades, però també penso d'altres que em provoquen una gran angoixa que no sé gestionar.

Em fa por que creixis en aquest món tan caòtic i no saber protegir-te. Sé que de les caigudes poden haver-hi grans aprenentatges, però igualment desitjaria que poguessis caminar pel llindar de la vida sense ferides. Et veig, encara no existir, tan petit i vulnerable que em produeix pànic només el fet de pensar que algú et podria fer mal. Que confiessis plenament amb un amic i et traís sense esperar-ho, que estimessis a la teva parella amb tot el teu cor però només rebessis d’ella una gran soledat, que posessis tota la teva esperança en un somni i algú es rigués del teu esforç.

Però el que em fa més por, a part de no saber resguardar-te del patiment, és que fos jo la font del teu dolor. Que confiessis amb mi i al final no fes una altra cosa que defraudar-te, que esperesis el meu amor però et deixés sempre en la solitud d'aquella il·lusió, que volguessis explicar-me alguns dels teus grans somnis però jo sense pensar-ho bé et digués alguna cosa que frustrés les teves esperances, i un llarg etcètera que no em podria perdonar mai a la vida si fos així.

Sobretot, no em podria dispensar de la culpa de no haver sabut canviar les coses, que tot fos igual a aquella inefable infància. Adonar-me compte que faig exactament allò que vaig prometre no tornar a tolerar, veient al mirall un reflex d'aquell infern que vaig aclamar que no formaria part mai més a la meva vida. Sentir que ell ha guanyat finalment la partida, ja que sóc tot aquell dolor que va instaurar dins meu i del que mai he sabut com alliberar-me.

Per tot això, si escric aquesta carta és perquè em perdonis. Sé que t'ho demano abans que puguis saber què significa aquesta paraula, o inclús abans de conèixer la seva existència. Però igualment ho escric, per si alguna vegada arribo a decebre't quan esperaves sentir-te recolzat, o no sentissis el meu amor quan creies necessitar-ho, o inclús per si en algun moment et fes sentir poc valorat quan comptaves amb el meu afecte. Demano doncs perdó per totes aquelles coses que espero no fer-te sentir i, a la vegada, desitjo que, malgrat això, sàpigues veure que t'he estimat com a ningú inclús abans d'existir.

T'estima molt,

La teva mare inexperta.